viernes, 25 de enero de 2013

Ahir a la nit, tots estàvem "dels nervis"

PUBLICAT AL:  3 de vuit,  de Vilafranca del Penedès, el 4 de gener de 2013

 Cada dia, a una hora o un altre, ja sigui anant pel carrer, per la platja o pel camp, o simplement estant a casa, sents els "drones" avions d'atac no tripulats que sonen com a enormes moscardons, o be els F-16, avions israelians de combat que no deixen de vigilar-nos i fer que ens sentim amenaçats, tot alternant-se amb els barcos de guerra que a 3, 4 o 5 milles    de la platja disparen als pescadors palestins que no tenen mes remei que sortir a la mar per poder alimentar les seves famílies.

Foto M.M.F.

 Però des del diumenge 30 de desembre en que hi havia molta gent pel carrer fent petites compres per celebrar el fi d'any, que el "16s", com els diem ací, volaven tan baix que semblava que d'un moment a l'altre se'ns anessin a tirar a sobre o que anessin a començar de nou els bombardejos. I no es que els veiéssim no, però el so era tan fort, que uns perquè ja havien patit els atacs i altres perquè no n'hem patit mai cap, tothom intentava distreure les criatures perquè quan els senten ja s'esgarrifen i comencen a plorar, i la veritat es que els grans també teníem l'estomac recargolat. I el dia 31 igual,  a 2/4 de 7 en punt, com el dia anterior, tornaven
a sobrevolar-nos. El dia 1 a l'hora de sopar comentàvem que potser per ser cap d'any havien fet festa i per això no havien aparegut. Però llavors de sobte, cap a la 1 de la matinada, els vam sentir de nou quan alguns estaven mig adormits i altres encara érem a l'ordinador. Al cap d'uns moments, ja sentíem plorar les criatures del veïnat.

Ciutat de Gaza. Foto M.M.F.
 Una companya meva em va enviar un missatge de text preguntant-me si estava preparada. Es una internacional molt jove que no va voler ser evacuada durant el darrer atac massiu del novembre. Volent-la tranquil·litzar, encara que no m'ha havia plantejat encara si jo em sentia o no preparada pel que s’esdevingués, vaig contestar-li que si,  i que si volia que hi anés o si volia baixar ella al nostre pis. A continuació em va preguntar només si em podia trucar "si passava alguna cosa i que estava molt preocupada". Li vaig contestar que em truqués quan volgués perquè si dormia potser no sentiria el missatge, li vaig escriure un parell de paraules d’ànim, i vaig intentar animar-me jo. Dues companyes meves semblava que dormien, un altre m'assegurava que no atacarien pas. I mentre anava  sentint com no paraven de sobrevolar Gaza a baixa alçada m'anava comunicant pel Twitter amb altres zones de Gaza. Es la manera més ràpida i segura que tenim de saber el que passa en cada moment, suposant que no ens falli l'electricitat i l’internet com passa sovint. Amb això, ja eren les 3 de la matinada quan per fi vam deixar de sentir-los. Avui,  els companys amb mes experiència ens deien que val mes ficar-se al llit i intentar dormir, perquè si de debò arriba a passar alguna cosa val mes estar descansat. Possiblement tenen raó, però jo sé que abans de que marxessin, la majoria no podíem dormir tot tement el pitjor. Es una guerra psicològica, de desgast.

Foto M.M.F.

 Això m'ha fet recordar que quan fa pocs dies vam anar a la zona de Beit Lahia, al nord de Gaza, a visitar a una família, ens van explicar que el 20 de novembre, un dia abans de l'alto el foc, havien estat llençant massivament des dels avions, fulletons en que se'ls hi deia en àrab que marxessin de Beit Lahia i de Beit Hanoun, perquè allà bombardejarien qualsevol cosa que es mogués, i fins i tot hi havia dibuixos de les carreteres per les quals havien de marxar cap a la ciutat de Gaza. Quan una de les filles de la família, que estava embarassada de 8 mesos ho va llegir, no va trigar a posar-se de part i a voler marxar. La criatura va néixer amb problemes als pulmons i per empassar-se la llet, però després d'haver estat amb alimentació intra-venosa durant 9 dies a l'hospital, es va guarir.
  L’explicació dels fulletons que ens dóna gairebé tothom, es que igual que va passar el 2008,  l'exèrcit israelià pretén no solament portar la guerra també a nivell psicològic, sino detectar si la població esta "madura" per obeir-los i fer el que els hi diuen. La veritat es que la població no hi confia pas en qui els està bombardejant i saben molt be que en els 365 quilòmetres quadrats que es l’extensió de Gaza, i on hi ha concentrades 1.700.000 persones, no hi ha pas cap lloc segur. Pel Nord i per l'Est hi ha les fronteres tancades d'Israel; a l'Oest hi ha el mar des d'on també bombardejaven, i al Sud, la frontera egípcia per la qual fa 4 anys no podia passar ningú, i aquest cop nomes ho podien fer els ferits greus. La conclusió: fins quan la comunitat internacional deixaràque Israel tingui ocupat militarment i colonitzat un país, tenir assetjada completament una part d'aquest país i vulnerar els drets humans mes fonamentals i la llei humanitària? Una mateixa contestació ens ve de molts llocs diversos: fins que sigui aïllat internacionalment mitjançant el BDS, el boicot, les desinversions i les sancions.

Maria del Mar Fernàndez
Ciutat de Gaza, 2 de gener de 2013

No hay comentarios:

Publicar un comentario