lunes, 28 de enero de 2013

La historia de Gaza en peligro de extinción


Los años de conflicto armado le han salido caros a los siglos de historia de la Franja de Gaza. Aunque todavía quedan rastros de su rico pasado, los intentos por preservar lo que queda por debajo de la superficie de su tierra están bajo la amenaza de múltiples obstáculos, según informa la periodista Ruqaya Izzidien, desde Gaza para la BBC.
Fundada por distintas civilizaciones a lo largo de cinco milenios, Gaza se ha construido capa sobre capa, desde la Edad de Bronce.
Al final de cada era, los protagonistas dejaban atrás los restos de su época: iglesias, monasterios, palacios, mezquitas y miles de objetos preciosos.
"Debajo de Gaza hay otro Gaza, pero los pocos sitios arqueológicos que tenemos los encontramos por accidente", dice Hayam Albetar, arqueólogo del Ministerio de Turismo y Antigüedades del gobierno de Hamas.
"Encontramos una iglesia bizantina cuando un grupo de obreros excavaba para construir la calle Salahedin. De repente tropezamos con un mosaico".
El ministerio es el organismo oficial encargado de las excavaciones arqueológicas y la conservación de objetos, pero su trabajo se ha tenido que enfrentar a muchos obstáculos últimamente.
Sus oficinas fueron destruidas cuando el complejo gubernamental Abu Khadra fue atacado por bombas israelíes durante el conflicto con los militantes en noviembre.
Muchos lugares de interés histórico también fueron destruidos durante las hostilidades, afirman funcionarios del Ministerio.
"Una bomba impactó directamente a la iglesia bizantina durante la última guerra, dañando sus antiguos pisos de mosaico", dice Ahmed al-Bursh, subministro de Turismo y Antigüedades.
Bursh cuenta que el palacio Al-Basha y las antiguas murallas del casco antiguo de Gaza también sufrieron impactos directos.
Los funcionarios del Ministerio aseguran que será difícil reparar los daños que sufrió la iglesia bizantina, sobre todo con el reducido presupuesto con el que se cuenta.

Por amor al arte

Pocas veces el Ministerio recibe apoyo económico de parte de entidades externas, ya que estas temen que se les asocie con Hamas, grupo catalogado como "terrorista" por Israel, EE.UU. y la Unión Europea, entre otros.
Restauraciones en Gaza
Las herramientas arqueológicas en Gaza son rudimentarias – poco adecuadas para la delicada tarea de desenterrar reliquias.
Para Hayam Albetar, a pesar de las adversidades, trabajar en el ministerio destinado a restaurar y preservar la mayor cantidad de Gaza posible es algo que adora.
La guerra no es el único factor que dificulta su trabajo. Israel controla la salida de Gaza estrictamente, para –según afirma– proteger su seguridad, y no permite el ingreso de maquinaria y otros equipos para evitar el riesgo de que se utilicen para fines militares en su contra.
"La gente que trabaja aquí no puede viajar para mejorar su formación y sólo podemos utilizar herramientas locales que no nos permiten excavar de manera precisa", señala Albetar.
"Israel considera que algunos materiales de excavación son de doble uso, por lo que no podemos conseguir los materiales necesarios para limpiar y restaurar monedas, por ejemplo".
Hoy en día, la mayoría de mosaicos están cubiertos por capas de arena, "la mejor manera de preservarlos", explica Albetar.
Las herramientas arqueológicas en Gaza son rudimentarias –poco adecuadas para la delicada tarea de desenterrar reliquias frágiles– y aunque la experiencia local es bastante buena, los especialistas extranjeros rara vez vienen a visitar.
"Hace dos meses, cuando un hombre excavaba cerca de su casa en Beit Lahiya, en el norte de Gaza, descubrió un hermoso mosaico", dijo Albetar.
"Todavía no estamos seguros de lo que es, si se trata de una iglesia o de un monasterio, ya que apenas hemos descubierto una pequeña parte. Solo sabemos que se trata de algo enorme".

Riquezas costeras

Durante cientos de años, el puerto de Gaza fue la puerta de entrada al Oriente, desde donde se exportaban perfumes, textiles, granos y especias.
Moneda antigua
Esta moneda, que data de los tiempos romanos, fue encontrada en Tel Rafah.
La orilla creció y luego se desvaneció, dejando grandes tesoros arqueológicos.
"En un día tranquilo se pueden ver los cimientos del puerto Mayumas bajo el agua y hemos descubierto monedas, vidrio y cerámica en estas costas", dijo Salim, un historiador local.
Mayumas, un puerto de comercio romano que era tan grande que acogía a diez iglesias, hace tiempo desapareció en la arena y se lo comió el mar.
"Seguramente se ha descubierto muy poco comparado a todo lo que debe estar oculto bajo nuestros pies", explicó Salim.
"Realmente no tenemos la oportunidad de salir y buscar ruinas históricas".
"Algunas ruinas han aparecido sin que las busquemos. Hace dos inviernos, tras fuertes vendavales, el mar arrastró ocho columnas romanas a la orilla, y después descubrimos que pertenecían a una iglesia del puerto Mayumas".

Una historia abandonada

Más allá de la fraternidad arqueológica de los habitantes de Gaza, casi nadie le presta atención a los vestigios de su pasado.
Estudiante de arqueología limpia horno antiguo
Un estudiante de arqueología limpia un horno antiguo en Tel Rafah.
La mayoría de los habitantes de Gaza están demasiado preocupados por la alta tasa de desempleo, las condiciones de vivienda y las restricciones a la agricultura, la pesca y la importación, como para preocuparse por ruinas y antigüedades.
Pero la historia está por todas partes. El casco antiguo de Gaza es un centro lleno de antiguos edificios.
Basta con dar un paseo por cualquiera de sus calles para encontrarse con estructuras de piedra arenisca que datan de tiempos mejores.
Algunos ya han sido restaurados. Es el caso de los baños de Al-Samra y la Mezquita de Al-Omari, que se cree que es el sitio del templo de Dagón supuestamente derribado por el personaje bíblico Sansón.
Sin embargo, muchas de las estructuras emblemáticas de la ciudad vieja de Gaza están deterioradas o llenas de basura, y como la población de Gaza continúa expandiéndose, los residentes han recurrido a crear extensiones de cemento en la parte superior de los edificios antiguos.
El costo humano de los conflictos y atentados es siempre devastador.
Pero con la destrucción de reliquias antiguas y el bloqueo que restringe el intercambio y abastecimiento de Gaza, su rica historia puede estar a punto de perderse para siempre.

viernes, 25 de enero de 2013

Ahir a la nit, tots estàvem "dels nervis"

PUBLICAT AL:  3 de vuit,  de Vilafranca del Penedès, el 4 de gener de 2013

 Cada dia, a una hora o un altre, ja sigui anant pel carrer, per la platja o pel camp, o simplement estant a casa, sents els "drones" avions d'atac no tripulats que sonen com a enormes moscardons, o be els F-16, avions israelians de combat que no deixen de vigilar-nos i fer que ens sentim amenaçats, tot alternant-se amb els barcos de guerra que a 3, 4 o 5 milles    de la platja disparen als pescadors palestins que no tenen mes remei que sortir a la mar per poder alimentar les seves famílies.

Foto M.M.F.

martes, 22 de enero de 2013

En un mes, Israel ha trencat l'alto el foc a Gaza reiteradament: ha matat 2 pagesos, ha ferit 71 civils i ha segrestat 35 pescadors, i Nadal a Palestina.


PUBLICAT al  Diari de Vilanova, el divendres 4 de gener de 2013 i 
al 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès, el 28 de desembre del 2012

 En estem començant a acostumar al tarannà dels palestins.  A treballar i seguir treballant encara que la feina feta no duri ni una setmana, i s'hagi de fer i tornar a fer una i un altre vegada si te la destrossen.

 La darrera vegada explicava com havíem anat uns quants dies amb els pagesos a la zona de Khuza’a, vora de Khan Younis, on els soldats israelians ens havien disparat foc real, havent per fi aconseguit encertar el motor del tractor on hi anava un pagès i un company nostre internacional, i ens havien endegat gasos lacrimògens.

Foto M.M.F.
 Doncs be, dins de tot, estàvem "contents' perquè havia quedat una bona extensió de terreny sembrada de blat i somiàvem tots en poder recollir-lo d’ací a uns mesos.  No havien passat ni 4 dies que ens arribava la noticia de que l'exercit israelià amb jeeps, un tanc i 2 excavadores havien entrat a la zona a les 7 del mati i durant 4 hores  s'havien dedicat a aixecar el terreny, tot disparant als pagesos que eren per allà. I ens vam preguntar... no serà on vam estar sembrant? Doncs si senyor. L'anima ens va caure als peus quan ho vam saber. La feina de tants dies, les llavors emprades, tantes il·lusions d'arribar a menjar el pa que en sortiria. Quan vam parlar amb els pagesos ens van dir que era d'esperar, que això els hi han fet molts cops. Tornarem a plantar, ens van dir. Ells ens cremen les oliveres, ens arrenquen els
fruiters, ens arrabassen les collites o fan malbé els nostres planters, però nosaltres tornem a plantar una i un altre vegada.

jueves, 17 de enero de 2013

Israel no respecta l'alto el foc i ataca fins i tot internacionals

Publicat a: el 3 de vuit, Vilafranca del Penedès, el 14 de desembre del 2012

Conté vídeo de l'atac als camperols i als internacionals.

 Aquesta ha estat una setmana moguda a Gaza. Hi ha hagut visites com la de la Leila Khaled, militant del PFLP, Front Popular per l'Alliberament de Palestina que l'any 1969 va segrestar un avio, i també la d’en Khaled Meshaal, líder de Hamas que feia 45 anys que no trepitjava terra palestina, i que ja va escapar d'un intent d'assassinat selectiu israelià a l'estranger. Tots dos  van venir, coincidint amb la commemoració del 25e aniversari de la 1a Intifada,  el  1967, i també la del 25e aniversari de Hamas.

 Durant aquests dies els vols dels F16 han estat un seguit i es temia que en algun moment tornessin a bombardejar. Aquest "fantasma" no s'allunya mai de la imaginació dels palestins i ara ja també dels internacionals. Ningú no es creu que Israel no llenci en qualsevol moment el gran atac sobre Gaza que membres del govern israelià no han deixat d'anunciar. El que hi ha teories sobre si aquest es produiria pels voltants de Nadal, abans de les eleccions israelianes previstes pel gener, per assegurar-se mes vots, o si pel contrari tindrà lloc quan hagi pres possessió el nou govern que sigui escollit. Malauradament son moltes les vegades que les eleccions israelianes es decideixen atacant Gaza. Fins i tot el del 2008-2009 en que van morir mes de 1.400 palestins a la Franja i el de novembre d'aquest any, no han estat pas els primers en període electoral israelià.

Platja de Sudania. Foto de M.M.F.
 Tot i això, la major part de la població es segueix dedicant a les seves activitats quotidianes de treballar tant com es pot,  per poder guanyar-se la vida i la de la família. Diumenge mateix en una llarga caminada per la platja fins arribar a Sudania, on per cert l'aigua i el sol invitaven a banyar-nos, els pescadors estaven carregant en equips de 4,  les xarxes a les barques que son molt petites i procuraven endinsar-se dues o tres milles per deixar-les anar i recollir-les l’endemà. El que jo no podia imaginar era que mitja dotzena de barques tan petites amb dos pescadors a bord cadascuna, podessin ser objectiu de la marina de guerra israeliana. Doncs si. Pocs minuts després veiem aparèixer potents barcos de guerra que començaven a llençar xorros d'aigua a pressió contra les barques, fent-les trontollar perillosament i quan intentaven escapar, llavors els disparaven amb foc real. Un dels 

Els 12 morts de la família Daloo

Publicat al Diari de Vilanova, el 07.12.12


 En aquesta darrera setmana a Gaza he vist, sentit i experimentat tantes coses. La vida ací no és tranquil·la. Si pots dormir tota la nit sense un ensurt, és fantàstic, però quan et despertes, és molt normal sentir un for­migueig a l’estomac perquè sents el soroll dels drones, avions no tripulats que ens vigi­len, o també el pas dels avions F16 que ací se’ls diu simplement setzes que mai saps si et deixaran anar alguna bomba sobre el cap.

L’altre nit, mentre dormia plàcidament, de cop em va despertar una forta explosió. Com que ja he agafat el tic local, immedia­tament em vaig connectar a Internet, que menys mal que funcionava, i al Twitter, per saber què passava. Jo no havia estat la primera. La pregunta ja ballava i això em va demostrar que no ho havia somiat pas. Diferents tuitaires anaven explicant per on s’havia sentit més fort, la direcció en la que s’havia sentit. Tothom ens temíem un atac israelià. Per fi, algú ho havia pogut esbrinar i es va confirmar. Havia estat un accident desactivant una bomba de les que Israel havia llançat durant el fort atac que va endegar sobre Gaza durant vuit dies. Minuts més tard, sentíem córrer les ambu­làncies i coneixíem que hi havia hagut un mort i diversos ferits. Poc després, des de l’Hospital Al-Shifa demanaven novament quelcom vital: sang. Això que els palestins de Gaza estant entregant des de 1948 en què Anglaterra, antiga potència colonial que els havia colonitzat, havia regalat. És a dir, un país regala a milers de persones una terra habitada des de fa milers d’anys i que no és seva: Palestina.

Pintada davant el port de Gaza - Foto M.M.F.
Diumenge vaig ser a la segona reunió amb els portaveus del Sindicat majoritari de pes­cadors i també de la UAWC i ens van trans­metre que a l’assemblea que havien tingut, la majoria havia decidit no sortir a la mar, perquè els darrers quatre dies, Israel els ha­via estat disparant des dels seus vaixells de guerra dins el límit de les sis milles pactat en l’acord d’alto el foc que no complia, i havia detingut i portat a Israel a 31 pescadors, des­prés d’apressar un vaixell de pesca que els hi han dit que els hi tornaran d’ací a tres anys, haver-ne destrossat tres barques de pesca petites i una de gran, i haver malmès quatre motors. Els pescadors havien estat interro­gats i un encara era a la presó. Tots aquests dies no han estat utilitzant contra els pesca­dors els xorros d’aigua a pressió dissuasoris, sinó que disparaven foc real directament i se’ls hi acostaven en llanxes ràpides amb les cares cobertes. De tota manera, Israel va tenir prou compte de no atacar cap vaixell de pesca que portés internacionals a bord. 

martes, 15 de enero de 2013

Resistència a Gaza



 Publicat el 7 de desembre de 2012 al 3de8 de Vilafranca del Penedès
No poder-ne escapar. Ho veig cada dia i em sembla impossible el que es capaç de resistir el poble palestí, i durant tants anys. Ocupació militar, despossessió, famílies separades i trencades, morts, ferits, persones amb greus discapacitats, setge. I ells negant-se a abandonar la seva terra. No solament aguantant, sino resistint, amb una resiliència increïble.
Jo que m'avergonyeixo cada cop que compto els dies que em queden per marxar, ara soc mes conscient del que ha de ser estar assetjat com a Gaza des de fa gairebé 5 anys, sense possibilitats de sortir-ne.

I la forca de les palestines i dels palestins es manifesta de moltes maneres. El primer dia de l'atac israelià de fa dues setmanes, en que van morir molts palestins pels bombardejos aeris i marítims, naixien al Hospital Al-Shifa 30 criatures. Es la manera que tenen de sobreviure com a poble. M'explicava una mare que vaig entrevistar, que durant l'atac li van matar el seu fill de 17 anys i se li va avançar el part. Al fill que li va néixer el mateix dia que li moria l'altre li va posar el mateix nom. El seu gran dolor el convertia en esperança.

Aquest cop, Israel no ha pogut acabar la operació que va iniciar i que es temia que fos tan llarga i cruenta o mes que la de Desembre de 2008 - Gener de 2009 que va causar de manera immediata la mort de mes de 1400 palestins (que després va pujar a 1700 pels ferits que no van sobreviure) entre ells mes de 450 criatures menors de 14 anys. No s'esperava que Israel accedís a un alto el foc quan tenia cridats milers de reservistes i els tancs estaven esperant l'ordre per entrar a Gaza. Que ha passat doncs que ho va evitar? Ací es creu que una de les causes principals, va ser la resposta immediata dels moderns "tam-tams" de la selva. Les xarxes socials, entre elles facebook i twitter que no van deixar ni un moment, nit i dia  d'anar explicant al mon i al minut el que estava passant. Que s'estava bombardejant a una població de 1.700.000 persones assetjada en una franja de terra, Gaza, de la que no es podia sortir. 

Vaig tenir la sort de poder assistir a una reunió que es va celebrar dissabte passat entre els membres de la Delegació internacional que va arribar a Gaza la setmana passada per conèixer la realitat sobre el terreny i els o millor dit les bloggistes que no van parar de tuitejar per alertar al mon del que estava passant a la seva terra. La majoria no tenen ni 20 anys i ja s'havien iniciat el 2008, havien anat seguint i ara estaven preparades. Un dels exercits mes poderosos del mon com es el d'Israel, va perdre la batalla mediàtica.

També hem visitat escoles, hem pogut escoltar el testimoni dels infants, algun d'ells directe i altres a travers de llurs mestres. Aquestes criatures han passat i estan passant un trauma terrible, no solament perquè han perdut el pare, la mare, o germans i d'altres familiars, o veïns i amics, sino perquè es el segon cop que ho viuen en la seva infantesa. Us imagineu que als 8 anys s'hagi passat ja per dues guerres? El que es també pels pares no poder assegurar als seus fills ni de bon tros que no han de patir per res perquè ells els protegeixen?

Aquesta setmana els pescadors van decidir que no sortien a pescar fins que no hi hagués una mínima seguretat. En 4 dies havien estat atacats amb foc real per la marina de guerra israeliana quan sortien a mar. En l'acord de l'alto el foc, Israel va acceptar ampliar el límit de les 3 milles nàutiques que havia imposat als pescadors de Gaza, fins a 6 milles. Doncs be, abans de les 6 milles, fins i tot a 3 milles, es trobaven sota el foc. En nomes 4 dies, 31 pescadors van ser arrestats i portats a Israel per interrogar-los a punta de pistola durant hores i hores. Mes de 6 barcos de pesca confiscats i destruïts, alguns parcialment i algun altre del tot. Dema es farà una concentració a la que assistirem també els internacionals per demanar a la comunitat internacional que faci complir a Israel la 4a Convenció de Ginebra de 1949 sobre la protecció de civils en temps de guerra i a fi que intervingui per aturar immediatament els atacs israelians contra el pescadors palestins i que els permeti navegar i pescar lliurament en el Mar de Gaza. Ja ens hem procurat les nostres banderes. Ahir la tarda vaig comprar la senyera ací a la ciutat de Gaza. Em va fer il·lusió.

En quant als pagesos, també han seguit essent atacats en les seves terres mes fèrtils que son les properes a la frontera al tenir molta menys sorra. Aquesta setmana no han pogut cultivar-les malgrat l'acord a que es va arribar en l'alto el foc perquè els soldats israelians els disparaven gairebé quan sortien de casa seva. Ens va ser impossible fins i tot als internacionals poder acompanyar-los a la zona de Khan Younis que es uns kilòmetres al sud de la ciutat de Gaza perquè els soldats disparaven incansablement des del seu canto de la frontera a qualsevol pagès que goses moure's.

Dissabte a la tarda vam anar al Nord, a Bait Lahia, perquè era el primer dia que s'iniciava l’exportació de maduixots i perquè poguéssim veure les instal·lacions en que amb gran pulcritud es preparen les caixes que arribaran als mercats europeus, principalment de Franca i Holanda. Per a poder accedir-hi ens vam haver de vestir com si entréssim a un quiròfan i vam poder seguir el procés. A la sortida ens van regalar una caixa de maduixots a cadascú i ens vam poder entrevistar amb els camperols de la cooperativa que els conreen. Ens van explicar que no poden exportar directament al no tenir fronteres pròpies degut a la ocupació i setge que pateixen i que ho poden fer nomes a traves d'Israel, el que fa que quan Israel els hi tanca el pas fronterer se'ls hi fan malbé tones de fruita perquè el mercat de Gaza no ho pot absorbir i tampoc poden ni enviar-les a la seva família que encara que visqui a pocs kilòmetres, a Betlem, a Jerusalem, a Ramallah, etc. ni els poden visitar ni intercanviar-se res.

Ahir mateix vaig conèixer un noi que acabava de tornar d'Egipte jugant-se la vida per veure's amb la seva promesa que havia viatjat des de Ramallah per poder-lo veure. Hi ha molts pocs kilòmetres, però Israel no permet comunicar-se la part de Palestina que anomenem Cisjordània amb Gaza. Aquest noi es  el segon cop que s'atreveix a endinsar-se a les entranyes de la terra per veure el seu amor. No saben quan es podran casar i viure junts. Ell no pot entrar de cap manera a Cisjordània perquè hauria d'entrar-hi per la única frontera, per Israel. Ella tampoc no pot entrar a Gaza.

Algunes persones des de Catalunya em pregunten i nosaltres que podríem fer des d’ací? Doncs hi ha un camí molt efectiu. El del BDS, Boicot, Desinversió i Sancions. Que no es permeti a un país que viola sistemàticament els drets humans, la legislació internacional, i la llei humanitària que participi en la vida dels demes països, un boicot absolut, deixar d'invertir en les empreses que ho facin a Israel i sancions de la comunitat internacional. Oi que es va aconseguir a Sudàfrica? Doncs també s’aconseguirà a Palestina. Ara que s'apropen les festes, es quan podem fer sentir la nostra veu no comprant determinats productes.





Maria del Mar Fernández
Ciutat de Gaza, Palestina, 4 de desembre de 2012

Gaza 4 dies després de l'alto el foc

Publicat al Diari de Vilanova, el 30.11.2012





Soc a Palestina, dins la Franja de Gaza, la presó a l’aire lliure més gran del mon, des de fa 3 dies. Hi he entrat voluntàriament, com a observadora de Drets Humans, i si no hi ha cap entrebanc, també en sortiré voluntàriament quan em sembli, perquè no soc palestina i puc anar on vulgui. Els gazauis no, depenen de que l' Estat ocupant Israel,  que els te assetjats per terra, mar i aire des de fa 5 anys els hi ho permeti, o que Egipte els deixi sortir o no pel seu territori. Palestina no te mes fronteres que les de la ocupació que dura des de l’any 1948.

Si be la situació dels palestins de Gaza ja era molt dolenta l’any passat en que hi vaig passar dos mesos monitoritzant els drets dels pescadors que eren atacats dia si dia també pels vaixells de Guerra israelians fins i tot dins el límit de 3 milles nàutiques imposades per ells mateixos, ara, després de 8 dies d’atacs que van acabar de moment fa 6 dies, l’he trobada molt deteriorada. Els bombardejos des de l’aire o des del mar, han deixat 165 morts i mes de 1.200 ferits, alguns gravíssims o mutilats, essent-ne el 40% criatures.

L’aspecte dels carrers sembla el mateix, fins que no et trobes de front amb una de les 100 cases totalment derruïdes pels bombardejos durant aquests 8 dies, o les 250 seriosament danyades, per no comptar els milers amb desperfectes. I pel que fa als palestins, que sempre que els hi preguntes com els hi va mai no responen allò que tant es diu generalment a tot arreu de “anar fent” o fins i tot “malament”, sempre et diuen que estan be!!! Però això no es veu pas reflectit en els ulls dels infants que després de tants pocs dies encara no han recuperat la seva habitual brillantor, ni tampoc el somriure. Faria falta un munt de pallassos per veure si aconseguissin que fessin unes quantes rialles.

I es que els infants han patit molt aquests dies d’atacs que han recaigut sobretot sobre la població civil. Els nens palestins de Gaza quan veuen o senten passar un avio tenen por i molts cops ploren i no es volen separar de les faldilles de la mare. Fa uns quants dies, parlant per telèfon amb un amic meu, m’explicava tot trasbalsat que la seva nebodeta acabava de preguntar-li a la seva mare: “Quan els israelians ens hagin matat i siguem al cel, allà també ens vindran a matar un altre vegada?” Quines sortides que tenen els infants, producte de les situacions que pateixen…

I ahir al vespre, una voluntària internacional que porta ací molts mesos i que no va voler ser evacuada durant l’atac em va deixar sobtada quan estant les dues al mateix cotxe que s’havia aturat uns moments per una gestió super rapida, va dir amb molt neguit. Anem, anem, que si tornen els avions ens bombardejaran. Els cotxes que veien aturats eren els primers en ser atacats. I vaig saber per altres que havia sofert molt durant els bombardejos perquè no havia parat d’ajudar a les famílies i va veure morir o quedar malferides a moltes persones adultes, però també criatures. Al final ens va prometre que marxarà abans de Nadal per passar les festes al seu país amb la seva família, i veure la seva mare que lògicament  ha patit molt també la absència de la seva filla. Ens ha reconegut a mes que necessita desconnectar al menys dues o tres setmanes per poder tornar en condicions. Al mateix temps però, li sabia greu marxar ella sense poder-se’n endur algunes criaturetes per uns dies de vacances, perquè elles també pateixen el bloqueig.

Aquests dies ja som mes de 20 els observadors internacionals de diversos països que hem arribat i uns quants mes que arribaran entre avui i dema a traves de la frontera egípcia de Rafah per a monitoritzar  que es compleixi l’alto el foc,  també portar medicaments dels mes essencials que manquen per atendre els ferits, acompanyar els pagesos a les terres de conreu properes a la frontera amb Israel que representen el 20% de tota la terra cultivable de Gaza i que fins ara eren considerades  “no-go zone” o “buffer zone” per Israel, es a dir on no es permetia que els pagesos palestins s’acostessin i que ara forma part de les condicions d’alto el foc. Altres sortiran o sortirem a mar amb els pescadors per veure que es compleixi també l’acord de que les barques podran arribar efectivament fins a 6 milles nàutiques de la costa quan des de fa tres anys les havien limitat a nomes 3…, alguns advocats també prendran testimoni a supervivents o familiars per preparar una demanda contra Israel a la Cort Penal Internacional per crims de guerra.

Volem ajudar a mantenir la pau, a que es compleixin al menys els minsos acords aconseguits, i esperem com tots que arribin d’ací a poc els psicòlegs i psicòlogues que tant necessiten aquestes nenes i nens per refer-se del trauma que ha representat viure aquest terrible atac veient morir la mare, el pare, germans, avis o avies i no disposar de cap refugi on amagar-se en sentir les alarmes, perquè ni alarmes hi ha a Gaza. Perquè? Precisament per això perquè no hi ha per on fugir.

Tant de bo la paraula “Salam”, Pau,  sigui una realitat aviat i que quan es digui en la llengua que sigui, es pugui dir amb confiança i alegria. Tant debò veiem somriure aquests infants que han perdut a qui mes estimaven, i puguin recuperar les seves vides d’infant.

I ara, mentre acabo, he sentit passar, n’estic segura, un avió i he sentit por, perquè per ací no passen avions sino són israelians. Prefereixo pensar que soc a la meva estimada terra i que era un avió de passatgers camí del Prat.

Maria del Mar Fernández
Ciutat de Gaza, Palestina, 28 de novembre de 2012