domingo, 30 de marzo de 2014

Aquest any he tornat a casa per Nadal

Publicat al periòdic El3deVuit de Vilafranca del Penedès, el divendres 3 de Gener de 2014.

Han estat dos mesos intensos a Gaza i necessitava gaudir de la família i dels amics en aquestes dates, impregnar-me d’energia abans de tornar-hi.

A més, he tornat abans de lo previst aprofitant que el pas fronterer de Rafah entre Gaza i Egipte, era obert. El mes de novembre només el van obrir 3 cops, i moltíssimes persones que necessitaven sortir, malalts, estudiants, treballadors, internacionals, no ho van poder fer. La veritat és que aquest cop m’ha costat més ser a Gaza. A mida que em vaig endinsant en la vida de la població, sento més el patiment dels gazauis. Durant aquest temps, no podia evitar intentar saber sempre quan obrien Rafah, malgrat que la meva intenció no era sortir-ne. És com el síndrome del presoner. Estar pendent de quan obren, quan tanquen, qui ha entrat, qui ha pogut sortir.  Quan vaig marxar, passar la frontera ens va costar 9 llargues hores. Arribar al Caire 7 hores més, essent aturats 6 cops als « checkpoints » per soldats egipcis que ens demanaven la documentació i es remiraven el cotxe i els equipatges (fins i tot abans de que fessin explotar a 200 metres del nostre, un cotxe buit que els va semblar sospitós).

A Gaza la vida és cada cop més dura. La manca de medicaments imprescindibles és terrible, el 90% de l’aigua no és potable i la que arriba a les aixetes (si hi ha electricitat perquè funcioni la bomba que la fa pujar) no es pot fer servir ni per cuinar. S’ha d’anar a buscar aigua tractada, a dipòsits del carrer, o comprar-la embotellada per beure, procedent de Turquia! Es molt dur que a pocs kilòmetres, a Israel, no tinguin aquest problema perquè la ocupació no és només de territori, sinó també de les reserves aqüíferes, que fan possible que les cases dels assentaments israelians gaudeixin d’aigua potable i fins i tot algunes, de  piscines, mentre que els palestins, els indígenes del territori passen set. La OMS ha manifestat reiteradament que entre 2016 i 2020 la vida a Gaza pot esdevenir impossible per la manca d’aigua.

Un altre gran problema és l’electricitat. A Gaza ara només hi ha 6 hores d’electricitat cada dia, i els nostres ritmes, s’adapten a l’arribada del llum. Joves que s’aixequen a estudiar a les 2 de la matinada perquè la llarga nit des de les 5 de la tarda ha fet que es cansessin d’estudiar a la llum de les espelmes, mares que engeguen la rentadora (si en tenen) també a aquesta hora. I els que necessitem connectar-nos a internet per difondre notícies, per saber on ha estat una explosió i si hi ha víctimes…


 Hem anat sortint amb els pescadors.  La marina de guerra israeliana  ni tan sols respecta
les 6 milles nàutiques que el seu govern va imposar i sovint ataca a 4 milles, fins i tot a 1’5 al nord, i sovint fereix i segresta pescadors i les seves barques. A principis de desembre es va decidir fer una manifestació marítima de protesta, pels atacs i perquè a 6 milles no es troba peix, i per demanar l’acció de la comunitat internacional.
Manif. marítima amb pescadors palestins
Els pescadors van sortir acompanyats d’internacionals de diversos països amb les respectives banderes. La meva senyera és “made in Gaza”. Les barres estan cosides d’una en una. I és que els palestins són molt treballadors i no perden ocasió d’intentar guanyar-se el pa. El dia de la mani, el  jovent de Gaza volia trencar el setge de les 6 milles imposades per Israel, però el seny dels pescadors es va imposar i no vam passar de les 4’5 milles. Sabien molt bé que aquell dia potser no serien atacats davant de tants internacionals i mitjans de comunicació, però que la represàlia dies després podia tenir dures conseqüències.